AMB TU EN UN IGLÚ
París ja quedava lluny. Tot i que només feia uns minuts que ens havíem enlairat del Charles de Gaulle, els núvols que envoltaven l’Airbus 319 em feien sentir en una mena de llimbs: un lloc eteri on només hi tenen cabuda els records i els somnis.
Després de tot el succeït aquell mes, em resultava estrany tornar a casa. Temia trobar-me com Charlton Heston al final de El planeta dels simis, quan descobreix l’estàtua de la llibertat enterrada a la sorra. L’últim vestigi d’un passat al qual no es pot retornar.
Perquè, és possible tornar a ser qui eres quan tot s’ha esfondrat al teu voltant?
En tancar els ulls em va semblar que els núvols penetraven en el meu interior, difuminant les darreres espurnes de consciència. Abans de deixar-me vèncer per la son, vaig entreveure una escena llargament oblidada: la meva iniciació en el difícil ofici d’estimar. Em vaig resistir al sopor, disposat a ser espectador de la meva pròpia love story. Diuen que el passat explica el present i determina el futur, així que vaig començar a visionar la pel•lícula de les meves catàstrofes sentimentals, tot buscant pistes per entendre el que acabava de viure.
Jo tenia llavors quinze anys i mai no m’havia enamorat. Ni tan sols imaginava que una cosa així pogués passar-me a mi. Vivia al marge dels meus companys, que em repudiaven per vestir pulcrament i dur els deures al dia. Quan passava pel costat d’un grup de nois que compartien tabac i confidències sexuals -la majoria inventades-, les veus callaven fins que jo passava de llarg, o bé rebia una pluja d’insults.
Les noies eren per a mi un món llunyà i perillós. Em repel•lien els llavis pintats, la seva desagradable costum de mastegar xiclet i els perfums d’imitació que es barrejaven a l’aula de manera ofensiva. Tampoc entenia la metamorfosi que havien experimentat aquells cossos: d’un any per l’altre, semblaven haver adquirit poderoses corbes amb les que desafiaven tot el sector masculí.
Tenia curiositat, això sí. M’intrigava saber si aquelles rodoneses eren reals o només eren producte d’unes esponges hàbilment col•locades per estimular la imaginació.
En una de les poques festes a les que vaig ser convidat per aquella època, una tal Ruth -la vampiressa de la classe- em va demanar a cau d’orella que sortís al jardí discretament, que ella s’escapoliria del grup per reunir-se amb mi.
Vaig fer el que em va demanar. Era una nit excepcionalment freda pel clima càlid de Barcelona, i la meva jaqueta penjava al rebedor d’aquella planta baixa. No podia anar a buscar-la sense cridar l’atenció de la resta, que ballaven, bevien i fumaven com si aquella fos la darrera nit del món. Per tant, vaig esperar gelat a que ella vingués. No tenia ni idea de què faria llavors -ni tan sols sabia com es posava la llengua en un petó-, només era conscient que era a punt de passar alguna cosa important.
El que va succeir, però, és que la voluptuosa Ruth mai no va arribar. Després d’un quart d’hora tremolant al jardí, protegit només per un fi jersei de llana, vaig tornar al saló sense entendre res.
Allà m’esperaven, en impacient silenci, la totalitat dels convidats a la festa, capitanejats per la que m’havia citat al jardí. Em van rebre amb una riallada humiliant que jo no oblidaria mai.
Després d’aquella nit no vaig voler saber res més de les noies. Les rebutjava deliberadament i això em feia sentir fort. Fins que, un any després, va aparèixer una per la qual no estava vacunat.
Em trobava a la biblioteca de l’escola, preparant els exàmens del primer trimestre, quan la caiguda d’una gruixuda carpeta sobre la fusta em va sobresaltar. Tot i que la llarga taula estava buida, com la major part del recinte, una de les noves d’aquell curs havia decidit seure al meu costat.
La vaig mirar de reüll mentre simulava repassar uns apunts de llengua catalana. En aquella època no sabia que un home mai no escull, sinó que és escollit, i la Sònia -aquest era el seu nom- m’havia escollit per passar una dura prova.
Fins llavors no m’hi havia fixat. Era més aviat grassoneta, amb ulls petits i brillants, i un pentinat curt i irregular que li donava un aspecte extravagant.
-Quin fàstic de llista -va exclamar en veure’m subratllar amb el llapis una columna d’adjectius.
Intimidat, vaig clavar la mirada en el paper sense saber què dir. Però la Sònia va tornar a la càrrega:
-Hi ha paraules que haurien de ser nominades, no creus?
-Nominades? Què vols dir amb això?
-Expulsades del diccionari, com els imbècils que van a concursos de la tele.
Allò em va agradar. Més que el comentari en sí, em fascinava la seguretat amb la que ella s’expressava.
-I quines paraules expulsaries? -em vaig atrevir a preguntar.
-S’ha fet una enquesta entre alumnes de batxillerat, i les candidates a marxar són, per exemple, els verbs "esglaiar", "fruir" i "xipollejar". També paraules que fan olor a naftalina com "bestreta" o "aixopluc".
-Apunta "babalà" a la llista -vaig afegir, divertit, mentre tatxava la paraula dels meus propis apunts- així com "rúfol" i "àdhuc".
-Sí, a la merda amb elles -va dir la Sònia acostant-se una cigarreta a la boca-. M’acompanyes a fora a fumar?
Així va començar el primer romanç veritablement catastròfic de la meva vida. Fascinat amb la idea que una noia amb personalitat -tot i que fora del cànon estètic general- s’hagués fixat en mi, la meva imaginació no va trigar a posar-la en un pedestal. Just llavors ella es va cansar de mi.
De sobte m’evitava i jo no entenia el perquè. Quan més gran era la meva gentilesa cap a la Sònia, més em rebutjava. I amb això el meu amor s’inflava com un globus, elevant-se cap a cims de dolor mai abans imagints.
Enfonsat a la misèria, vaig aconseguir despertar la compassió dels fanfarrons que fins llavors s’havien rigut de mi.
-Passa d’aquest sac de patates -m’aconsellava un d’ells-. No veus que està jugant amb tu? Ves-li al darrera a una que estigui bona.
-Seria incapaç de fer-ho -vaig dir malalt d’amor-. A més, com vols que em faci cas una tia bona si el sac de patates em rebutja?
-Aquí és on t’equivoques. Com que les lletges tenen pocs rotllos, estan carregades de punyetes i són conservadores a l’hora d’escollir. En canvi, les ties bones s’ho passen de conya amb el seu èxit, i no els sap greu enrotllar-se amb un babau com tu. Els encanta anar de safari per veure què cacen.
A mi tot allò em superava, però la veritat és que vaig continuar fidelment enamorat de la Sònia durant el curs sencer. Em tractava amb demolidora indiferència mentre es deixava seduir pels més animals de la classe. I jo seguia sense entendre res.
La tercera noia va ser la meva primera amiga, tot i que trigaria una dècada en adonar-me’n. Jo havia complert els disset i m’havia guanyat certa reputació ajudant a companys ganduls o de ments obtuses. Mentre s’acostaven les dates pels exàmens d’ingrés a la universitat, passava les hores lliures aclarint conceptes de física o matemàtiques als mateixos que s’havien rigut de mi dos anys abans.
«El Daniel és un paio genial», deien, però la meva persona no semblava despertar la mateixa admiració i solidaritat entre les noies, que em continuaven tractant com si no hi fos.
I llavors va arribar l’Helena. Era la germana d’un dels meus «protegits», un pobre diable que lluitava per aprovar el batxillerat perquè el seu pare li havia promès una motocicleta de nou mil euros si ho aconseguia.
La vaig conèixer un dia que havia anat a casa seva per passar-li els apunts, que el seu germà fotocopiava amb indolència a l’escàner de la seva habitació.
En ser-li presentat, ella em va fer dos petons molt forts, tan a prop dels llavis que gairebé vaig veure acomplert el meu desig de besar a una noia abans de fer els divuit. Després em va somriure.
De seguida vaig intuir que s’acostaven problemes.
L’Helena tenia una bellesa senzilla que em desarmava. No es pintava, com la resta de les noies, i els seus cabells conservaven el color castany natural. Mitja melena que enquadrava una expressió entre adormida i riallera. Com el seu germà, no era gaire aplicada en els estudis.
Encara que tenia dos anys més que jo, de seguida vaig ampliar les classes gratuïtes a ella, que estudiava primer de Psicologia i no podia amb l’assignatura d’Estadística. Per impressionar-la, m’estudiava de valent aquell temari absurd un dia rere l’altre. Tot per poder estar al seu costat.
Obtús també per a això, el seu germà no semblava adonar-se de res.
En acabar cada classe particular amb ella no rebia més petons -aquests arribaven en entrar, però ja més lluny dels meus llavis-, sinó que m’agraïa l’esforç acostant-se el palmell de la mà al pit. Després deia alguna cosa com:
-T’ho agraeixo de tot cor.
L’estimava i tractava de demostrar-l’hi de totes les formes possibles. Li regalava novel•les, portava tes aromatitzats, li gravava discs i pel•lícules de culte.
-Ets un cel -deia.
Però mentrestant saltava d’un amant a un altre, i jo sempre em quedava fora de la llista.
Una tarda d’hivern que ella era a la meva habitació ja no em vaig poder contenir més. S’havia produït un tall en el subministrament de gas i la Sònia va fer el gest d’abraçar-se de fred. Li vaig donar un dels meus jerseis i, en veure-li posat, em vaig sentir ridículament orgullós. Pres d’una estranya i agradable intimitat, era com si en aquella peça de roba que cobria el seu cos jo hi fos una mica.
Aleshores em vaig declarar.
M’havia costat un any decidir-me, i l’esforç em va valer una severa amonestació.
-Per favor, Daniel, no diguis aquestes coses. Som amics, no?
-I continuarem sent-t’ho -vaig argumentar-, però no puc conformar-me només amb això. Vull que siguis la meva nòvia. Per sempre.
Aquestes últimes dues paraules ho van acabar d’engegar tot.
Vaig conèixer a la que va estar a punt de ser la meva esposa cinc anys després, ja que fins llavors havia estat enamorat de l’Helena, per absurd que pugui semblar.
Llavors jo ja era arquitecte i el treball era per a mi un narcòtic que em salvava dels embolics amorosos. Però hi ha una clau per a cada pany, i la meva va ser una noia de bona família que atravessava una fase metafísica.
La vaig conèixer en un cafè de Sant Gervasi freqüentat per barbies d’una agència de models propera i publicistes de cabells llargs amb aire autosuficient. Les parets estaven cobertes amb fotos antigues d’estacions d’esquí. Un detall que conferia al local un aire démodé molt propi de la zona alta.
Tenia una cita amb un client que al final no es va presentar. Malhumorat per l’espera, vaig demanar un segon te amb llimona mentre llegia la cartellera al diari. Com si tothom s’hagués posat d’acord, als cinc minuts el cafè es va buidar de models i fantasmes. Llavors la vaig veure.
Era una noieta de bellesa fràgil -es notava que havia crescut sota l’ala d’un patriarca protector- i expressió reconcentrada. Es trobava sola en una taula i tenia la mirada fixa en una d’aquelles velles fotografies.
Abans que jo tornés al diari, va sospirar:
-El silenci de la neu.
Semblava el títol d’una pel•lícula europea de baix pressupost. Vaig fer veure que no havia sentit res, però ella va tornar a parlar:
-No t’agrada?
Estava clar que es dirigia a mi. I esperava alguna mena de resposta. Representant el rol de pare de diumenge, que aixeca la mirada del diari per atendre les bajanades de la seva filla, vaig contestar:
-El què?
-El silenci de la neu. Vull dir: un pot saber si plou perquè escolta com cauen les gotes al terra. Però quan cauen floquets de neu no se sent res. No és meravellós? Es com si a la vida li haguessin tret el so.
Aquesta reflexió infantil va despertar en mi la curiositat per la noia, que va concloure:
-A mi el silenci em sembla el més eloqüent del món.
«Llavors, per què no et calles?», hauria estat bé dir-li això. Però començava a interessar-me per la Desirée -aquest era el seu nom-, que va seure a la meva taula per prosseguir aquella conversa surrealista. Abans d’acomiadar-se, va anotar-me el seu correu electrònic en un tovalló de paper. I jo vaig fer el mateix.
Una setmana més tard em va enviar un missatge des del Canadà:
"Estimat Daniel,
Tot és blanc al meu voltant. Quan veig caure els flocs, recordo el que et deia en el cafè: la neu és un fenomen òptic i tàctil, potser, però a diferència de la pluja no se sent. Per això la neu és més metafísica, més etèria.
Un petó silenciós,
Desirée"
La lectura d’aquest correu em va provocar tal atac de riure que de sobte em vaig sentir juganer. Vaig cometre l’error de pensar que podia ficar-me en el seu terreny i sortir-ne il•lès.
Disposat a prendre-li el pèl a la meva etèria amiga, li vaig contestar a continuació:
"Estimada Desirée,
Deixa de parlar de la neu i contesta a la pregunta essencial: què sents per mi?
Silenciosament,
Daniel"
La resposta va trigar menys d’una hora en arribar. El correu electrònic duia adjunt un arxiu d’àudio. Es tractava d’un tema clàssic de John Coltrane i Miles Davis: "In a Sentimental Mood".
Des de l’ordinador de l’estudi vaig clickar sobre l’arxiu. Poc després va començar a sonar un saxo càlid i envolvent. Vaig abaixar la vista al text del missatge, on la Desirée contestava a la meva pregunta:
"No puc dir-te el que sento per tu, perquè gairebé no et conec. Només sé que cada vegada que escolto aquesta cançó desitjaria estar amb tu en un iglú."
|
